Cronica Etapa 3. autor: Albert

ETAPA 3 LUZ SAINT SAUVEUR – BAGNERES DE LUCHON

Arriba dilluns, tercera etapa de la Transpirenaica Rodadors 2012, avui toca fer l’ETAPA, la més emblemàtica de totes, aquella etapa que utilitzarem com a referència quan algú ens pregunti què és això de travessar els Pirineus i quins ports hem fet. Només cal anomenar els 3 ports de la jornada: Tourmalet, Aspin i Peyresourde. Ens esperen 100 kms i 3000 metres de desnivell.

 

Ens hem llevat com sempre, cap a les 6:30, mirant per la finestra per veure quin temps farà...hi ha boira, no gaudirem de les vistes del Tourmalet però si afegirà més èpica a la pujada. Baixem a les 7 al menjador per esmorzar, abundant, el tracte a l’hotel Londres és exquisit ja que ens coneixen d’altres aventures passades per la zona mítica de Pirineus. Amb puntualitat britànica, la gent preparà les màquines i carrega maletes a la furgo amb l’ansietat de que aquella és una etapa per enmarcar. En aquest moment, arreglem una roda del Moreras que apareix punxada...2 minuts i preparada per circular.

 La mala notícia de la jornada la dona el Gabri, amb el fred de la jornada anterior ha passat mala nit i s’ha llevat amb febre...ha de ser prudent i decideix anar amb furgo per no empitjorar i així afrontar amb garanties la resta d’etapes.

Sortim tots plegats, però el grup es trenca ràpidament ja que la primera rampa del Tourmalet comença al mateix hotel. Intento seguir al Fran, però veig que em porta massa revolucionat i decideixo parar i aprofitar per treure perneres i maniguets...fa fresca, però les rampes d’aquesta meravella del ciclisme et fa pujar la temperatura ràpidament. La resta de l’expedició va avançant i els vaig fent fotos que després ens servirà per enrecordar-nos-en.

 

Vaig avançant als grupets, fins que trobo un cop de pedal còmode amb el Xavi Esteve i l’Iñaki. Anem pujant comentant la pujada, com ens trobem cadascú, el plugim que es despenja de la boira i el canvi de traçat que ha sofert el Tourmalet al fer-ho passar per Super-Bareges, fins que a falta de 8 kilòmetres decideixo marxar amb el seu consentiment i probar-me una mica. Em fa il.lusió pujar amb alegria els últims quilòmetres, vull esforçar-me, el motiu per a mi de pujar el tourmalet a la Transpi té doble significat, és la 10a vegada que pujo aquest colós del Pirineu, i quin millor moment per fer-ho que a la Transpi.

 

És fantàstic anar pujant i que t’adelanti la furgo de l’Eligio i del Jordi animant, àngels de la guarda del grup durant tota la Transpi (bona feina amics!!!). Un cop a dalt em fico al bar que hi ha al cim per no perdre calor. Allí hi ha el Fran, que ha arribat tan ràpid que s’ha trobat el bar tancat. Els 2 compartim sensacions i minuts d’espera del grup que poc a poc va arribant, on alguns degustaran una sopa de verdures i d’altres cafès amb llet a discreció. Foto dalt del port i a abrigar-se per la baixada. Cal dir que a l’etapa no hi haurà cap quilòmetre de transició, tots els ports venen encadenats, ni un pam de pla!!

 

Arribem a Saint Marie de Campan, on comença l’Aspin, ens desprenem de la roba que ens ha abrigat a la baixada i iniciem la primera part del port. Pendents suaus fins al ressort de la Payolle, on aconsegueixo arribar a roda del Fran a un ritme una mica més que interesant, a partir d’aquí a disfrutar cadascú a la seva manera i el veig desapareixer al primer revolt. La segona part és exigent però molt maca al circular per un frondós bosc  que fa més atractiva la pujada. Novament, foto de rigor a dalt del port i iniciem una ràpida baixada i molt tècnica fins a Arreau, on travessem el poble per anar a parar a la carretera que portarà al Peyresourde.

 

 Comencem el port, últim de la jornada que ens portarà a l’arribada al poble amb més tradició de balnearis de la zona, Bagneres de Luchon, on en nombroses vegades ha arribat el Tour, com a la present edició, fent els mateixos ports amb l’afegit de l’Aubisque fet la jornada anterior...quasi res!!!! Anem en diversos grups, on el Fran i el Lluis han agafat la capdavantera i els ànims del  primer engresquen a fer una pujada èpica del segón. A falta de 9 quilòmetres cadascú agafa el seu ritme, portem 2 senyors ports a les cames i tot i avituallar com a reis i reines les cames s’han endurit i comencen a fer mal. Jo decideixo pujar amb el Moreras, marcant un ritme suau però d’anar fent, ens ajuda el paisatge, preciós!!! Es pot veure l’estació i el coll de Val Louron, on el gran Indurain va agafar el maillot del 1991 acompanyat de Chiapucci per ja no deixar-lo anar, el llac de Genos, els poblets del voltant com Loudenvielle, Genos, Estarvielle,... Ens van passat diferents personatges com el Juanjo, l’Iñaki, la Bea, l’Esteve i el Quim, moment que veient que el Moreras ja no anirà sol i que el Giral ens atrapa per darrera, engego cap a dalt per atrapar al Juanjo amb el que faig l’entrada triomfal a la linia que marca la “sommet”.

 Estem contents, feliços, eufòrics, hem fet una “cacho” etapa digne de campions, jo diria que l’ETAPA, amb majúscules; no és la més dura, ni la més llarga, ni la que té més ports, ni la més maca,...simplement és l’etapa que ens vindrà al cap i tothom reconeixerà quan pensem i parlem de la Transpirenaica, és l’etapa que tothom tenia marcada al calendari, aquella que quan pedales vas pensant que per allí hi han passat els millors, però que aquell dia només nosaltres no només som els millors, som únics.

Aquesta felicitat d’haver superat l’ecuador de la Transpi tot i quedar encara la ràpida baixada del Peyresourde, ens porta a estrenar un parell de la dotzena de melons que portem a la furgo, no veiem el moment de marxar, aquells instants són màgics i tothom graba a la seva retina, amb la màxima ressolució, cada comentari, cada imatge, cada mirada de complicitat, cada rètol,... Personalment, aquests moments em permeten traslladar-me al 2005 quan vaig pujar per primera vegada el Peyresourde, on per baixar utilitazava una “sudadera” gris i anava amb la meva jubilada BH Oquina, com si em tornés a veure a mi mateix allí, agafat a la pedra que marca el port on un francès em va fer una foto amb una càmera que portava de “usar y tirar”. De ben segur, quan alguna vegada tornem per allí per fer alguna de les nostres sortides anuals per disfrutar de la bici, o algú passi uns dies de vacances, mirarem el paisatge i ens hi tornarem a veure i recordarem com si fos aquell moment aquesta Transpi amb la frase “fa tants anys vaig estar aquí, amb la Transpi”.

Un cop saciats de meló, baixem cap a Bagneres de Luchon on ens espera l’adjudicació d’habitacions, la dutxa, la crema relaxant del Decathlon i el “potingue” recuperador aconsellat pel Fran  a l’hotel Etigny, un hotel molt comfortable i força luxós per a recuperar forces en un sopar on per raons de proximitat amb altre gent que sopa al voltant, ens comportem una mica més correctament que de costum.

A destacar, la dèria que té el Lluis amb les marmottes que hi ha a les tendes de souvenirs...quina imatge,... quina imatge!!!! Les dificultats per aparcar la furgo gran en un poble com Bagneres, i l’espectacularitat del perfil de l’etapa al descarregar-la al PC.

Després de sopar, sortim a fer un volt per a relaxar-nos prenent uns mojitos mentre comentem que hem arribat a l’ecuador de la Transpirenaica, i cel.lebrar que el Gabri comença a tenir millor cara i sembla que demà ja sortirà amb el grup.