Cronica Etapa 3. autor: Albert

ETAPA 3 LUZ SAINT SAUVEUR – BAGNERES DE LUCHON

Arriba dilluns, tercera etapa de la Transpirenaica Rodadors 2012, avui toca fer l’ETAPA, la més emblemàtica de totes, aquella etapa que utilitzarem com a referència quan algú ens pregunti què és això de travessar els Pirineus i quins ports hem fet. Només cal anomenar els 3 ports de la jornada: Tourmalet, Aspin i Peyresourde. Ens esperen 100 kms i 3000 metres de desnivell.

 

Ens hem llevat com sempre, cap a les 6:30, mirant per la finestra per veure quin temps farà...hi ha boira, no gaudirem de les vistes del Tourmalet però si afegirà més èpica a la pujada. Baixem a les 7 al menjador per esmorzar, abundant, el tracte a l’hotel Londres és exquisit ja que ens coneixen d’altres aventures passades per la zona mítica de Pirineus. Amb puntualitat britànica, la gent preparà les màquines i carrega maletes a la furgo amb l’ansietat de que aquella és una etapa per enmarcar. En aquest moment, arreglem una roda del Moreras que apareix punxada...2 minuts i preparada per circular.

 La mala notícia de la jornada la dona el Gabri, amb el fred de la jornada anterior ha passat mala nit i s’ha llevat amb febre...ha de ser prudent i decideix anar amb furgo per no empitjorar i així afrontar amb garanties la resta d’etapes.

Sortim tots plegats, però el grup es trenca ràpidament ja que la primera rampa del Tourmalet comença al mateix hotel. Intento seguir al Fran, però veig que em porta massa revolucionat i decideixo parar i aprofitar per treure perneres i maniguets...fa fresca, però les rampes d’aquesta meravella del ciclisme et fa pujar la temperatura ràpidament. La resta de l’expedició va avançant i els vaig fent fotos que després ens servirà per enrecordar-nos-en.

 

Vaig avançant als grupets, fins que trobo un cop de pedal còmode amb el Xavi Esteve i l’Iñaki. Anem pujant comentant la pujada, com ens trobem cadascú, el plugim que es despenja de la boira i el canvi de traçat que ha sofert el Tourmalet al fer-ho passar per Super-Bareges, fins que a falta de 8 kilòmetres decideixo marxar amb el seu consentiment i probar-me una mica. Em fa il.lusió pujar amb alegria els últims quilòmetres, vull esforçar-me, el motiu per a mi de pujar el tourmalet a la Transpi té doble significat, és la 10a vegada que pujo aquest colós del Pirineu, i quin millor moment per fer-ho que a la Transpi.

 

És fantàstic anar pujant i que t’adelanti la furgo de l’Eligio i del Jordi animant, àngels de la guarda del grup durant tota la Transpi (bona feina amics!!!). Un cop a dalt em fico al bar que hi ha al cim per no perdre calor. Allí hi ha el Fran, que ha arribat tan ràpid que s’ha trobat el bar tancat. Els 2 compartim sensacions i minuts d’espera del grup que poc a poc va arribant, on alguns degustaran una sopa de verdures i d’altres cafès amb llet a discreció. Foto dalt del port i a abrigar-se per la baixada. Cal dir que a l’etapa no hi haurà cap quilòmetre de transició, tots els ports venen encadenats, ni un pam de pla!!

 

Arribem a Saint Marie de Campan, on comença l’Aspin, ens desprenem de la roba que ens ha abrigat a la baixada i iniciem la primera part del port. Pendents suaus fins al ressort de la Payolle, on aconsegueixo arribar a roda del Fran a un ritme una mica més que interesant, a partir d’aquí a disfrutar cadascú a la seva manera i el veig desapareixer al primer revolt. La segona part és exigent però molt maca al circular per un frondós bosc  que fa més atractiva la pujada. Novament, foto de rigor a dalt del port i iniciem una ràpida baixada i molt tècnica fins a Arreau, on travessem el poble per anar a parar a la carretera que portarà al Peyresourde.

 

 Comencem el port, últim de la jornada que ens portarà a l’arribada al poble amb més tradició de balnearis de la zona, Bagneres de Luchon, on en nombroses vegades ha arribat el Tour, com a la present edició, fent els mateixos ports amb l’afegit de l’Aubisque fet la jornada anterior...quasi res!!!! Anem en diversos grups, on el Fran i el Lluis han agafat la capdavantera i els ànims del  primer engresquen a fer una pujada èpica del segón. A falta de 9 quilòmetres cadascú agafa el seu ritme, portem 2 senyors ports a les cames i tot i avituallar com a reis i reines les cames s’han endurit i comencen a fer mal. Jo decideixo pujar amb el Moreras, marcant un ritme suau però d’anar fent, ens ajuda el paisatge, preciós!!! Es pot veure l’estació i el coll de Val Louron, on el gran Indurain va agafar el maillot del 1991 acompanyat de Chiapucci per ja no deixar-lo anar, el llac de Genos, els poblets del voltant com Loudenvielle, Genos, Estarvielle,... Ens van passat diferents personatges com el Juanjo, l’Iñaki, la Bea, l’Esteve i el Quim, moment que veient que el Moreras ja no anirà sol i que el Giral ens atrapa per darrera, engego cap a dalt per atrapar al Juanjo amb el que faig l’entrada triomfal a la linia que marca la “sommet”.

 Estem contents, feliços, eufòrics, hem fet una “cacho” etapa digne de campions, jo diria que l’ETAPA, amb majúscules; no és la més dura, ni la més llarga, ni la que té més ports, ni la més maca,...simplement és l’etapa que ens vindrà al cap i tothom reconeixerà quan pensem i parlem de la Transpirenaica, és l’etapa que tothom tenia marcada al calendari, aquella que quan pedales vas pensant que per allí hi han passat els millors, però que aquell dia només nosaltres no només som els millors, som únics.

Aquesta felicitat d’haver superat l’ecuador de la Transpi tot i quedar encara la ràpida baixada del Peyresourde, ens porta a estrenar un parell de la dotzena de melons que portem a la furgo, no veiem el moment de marxar, aquells instants són màgics i tothom graba a la seva retina, amb la màxima ressolució, cada comentari, cada imatge, cada mirada de complicitat, cada rètol,... Personalment, aquests moments em permeten traslladar-me al 2005 quan vaig pujar per primera vegada el Peyresourde, on per baixar utilitazava una “sudadera” gris i anava amb la meva jubilada BH Oquina, com si em tornés a veure a mi mateix allí, agafat a la pedra que marca el port on un francès em va fer una foto amb una càmera que portava de “usar y tirar”. De ben segur, quan alguna vegada tornem per allí per fer alguna de les nostres sortides anuals per disfrutar de la bici, o algú passi uns dies de vacances, mirarem el paisatge i ens hi tornarem a veure i recordarem com si fos aquell moment aquesta Transpi amb la frase “fa tants anys vaig estar aquí, amb la Transpi”.

Un cop saciats de meló, baixem cap a Bagneres de Luchon on ens espera l’adjudicació d’habitacions, la dutxa, la crema relaxant del Decathlon i el “potingue” recuperador aconsellat pel Fran  a l’hotel Etigny, un hotel molt comfortable i força luxós per a recuperar forces en un sopar on per raons de proximitat amb altre gent que sopa al voltant, ens comportem una mica més correctament que de costum.

A destacar, la dèria que té el Lluis amb les marmottes que hi ha a les tendes de souvenirs...quina imatge,... quina imatge!!!! Les dificultats per aparcar la furgo gran en un poble com Bagneres, i l’espectacularitat del perfil de l’etapa al descarregar-la al PC.

Després de sopar, sortim a fer un volt per a relaxar-nos prenent uns mojitos mentre comentem que hem arribat a l’ecuador de la Transpirenaica, i cel.lebrar que el Gabri comença a tenir millor cara i sembla que demà ja sortirà amb el grup.

Cronica Etapa 6: Llegada Port de la Selva! autor: Gabri

Etapa 6 – Casteil – Port de la Selva, entre monjos i pirates

 

Darrera etapa, per davant un recorregut que ens portarà de França a l’Alt Empurdà amb tres ports pel mig, un d’ells el Coll de Coustouges, que fa de pas fronterer entre França i Catalunya. Per a mi aquesta etapa era molt especial, per aquest motiu volia trobar-me bé i gaudir-la el màxim possible, cosa que va ser així. La sortida des de Casteil es en baixada, fins arribar a la carretera principal que va cap a Perpignan. Aquí s’agafa un trencall a la dreta que dona començament al Col Xatard, un port no gaire dur però que es fa llarg, ja que son gairebé 15 qm.  d’ascensió. Aquest port el faig en solitari, gaudint molt durant tot el port, la veritat es que em trobo molt bé i ho aprofito per macar-me una escapada de més de 10 qm

Dalt del port ens trobem a una colla de ciclistes de la zona, la veritat es que son bastant veterans però estan en molt bona forma.  Xarrem una mica amb ells en català, un català afrancesat de la Catalunya Nord, i després de la foto de rigor i avituallar continuem rodant. Ara ens dirigim cap a Amelie Les Bains per arribar després al segon port del dia, el pas de Coustouges.

 

Aquest port ja no es fa tant bé, es nota el calor i la falta d’aliment, així que la idea es arribar a dalt tranquil·lament i recuperar forces. Alguns aprofitem per fer una cervesa a un bar del costat, un bon nutrient que va de meravella. Portem uns 95 qm. i encara ens queden per davant uns 80 més, amb la pujada a Sant Pere de Rodes al final que es farà dura per la calor sofocant que comença a fer. Iniciem baixada i rodem cap a Sant Llorenç de Cabrenys en un terreny quebrat que ens depara alguna trampa, la baixada es fa molt ràpida, rodant en diferent grups però reagrupant  a l’arribar.  Després de trobar-nos tots de nou, ens dirigim cap a Darnius,  el paratge es desolador, tot està cremat, el cor se m’encongeix de pensar en la gent que va estar al ben mig d’aquest desastre fa poques setmanes. Fa olor a cremat i tot es de color negre, l’antítesi del verd que em deixat a la part nord. En tota aquesta part rodo escapat amb el Fran, a un ritme que no es normal en mi, em trobo pletòric de forces, els repetxos del 7% els faig a plat com si res! Amb tanta alegria al cos ens passem el desviament, arribant a la carretera nacional on decidim parar a l’ombra d’un arbre i amb la companyia d’unes noies diguem que amb poqueta roba…  Mentres esperem al grup una d’elles em sembla preguntar alguna cosa, així que m’apropo a respondre, la noia tota simpàtica em somriu i a la vegada m’ensenya els seus encants, una conversa molt agradable.

Després de parlar amb l’Albert decidim retrobar-nos a Pont de Molins, ells acabaven de barallar-se amb una trampa d’uns 3 qm. amb bons percentatges i al ben mig d’un bosc cremat. A nosaltres ens va molt bé per que allà ens espera un fantàstic bar que ens premia amb unes cerveses ben fresquetes. A l’anar arribant tots anem avituallant amb el apreciat líquid daurat, ja queda poc i volem gaudir d’aquesta pausa tan refrescant!

 

Sortim amb ganes i fresquets, rumb a Sant Pere de Rodes, cosa que no es fa fàcil ja que ens equivoquem un parell de vegades de camí, recordant-nos a alguns l’arribada que varem tenir a Santiago de Compostela fent el camí. Una vegada a Vilajuïga comença la que serà la darrera pujada del recorregut, una ascensió d’uns 8 qm. al 6,5% que es fa molt dura per la calor que està fent, més de 36 graus i amb el sol picant directament. Les forces estan una mica justes però tots pugem amb molta solvència, jo tinc una motivació especial, es el meu port. Dalt m’esperen molts records que a l’arribar em fan emocionar, ha sigut una etapa que he fet amb el cor, els 182 qm. han semblat pocs, fora de que son gairebé les 18:00h de la tarda.
 

 

Hem finalitzat un viatge fantàstic, realitzat amb una colla d’amics insubstituïbles, una experiència irrepetible. La vista des de dalts es excepcional, així que aprofitem per a fer la foto d’arribada, ho hem aconseguit!

Ara ens quedaran uns records imborrables d’una aventura dissenyada per l’Albert,  però que ha sigut  possible gràcies a tothom. Donar les gràcies especialment a l’Eligio i al Jordi, sense ells ningú ho podria haver fet , sou molt grans.

Per cert la cosa no va acabar aquí, una vegada dutxats i després de descansar una mica, varem celebrar la fita amb un sopar de cinc estrelles i un grapat de Gintonics al Pirata, un bar que s’ha guanyat el nom a pols perquè allà el que menys es un pirata, per cert, si aneu un dia pregunteu per la Marta...

 

Imagenes Etapa 1

Aquí os dejamos un pequeño reportaje fotográfico de la Etapa 1: Esto era solo el comienzo......

CRONICA ETAPA 4 autor: Frank

Etapa 4: BAGNERES DE LUCHON – MASSAT

Em vaig llevar amb l’esperança que la cambrera que ens va atendre al sopar de la nit anterior  estigués de torn de tarda i poguéssim tenir un esmorzar que no es convertís en una classe de risoteràpia. L’esmorzar finalment va estar entretingut com sempre i força abundós.

Un cop feta la foto de rigor a la porta de l’hotel vam començar pedalant en direcció a la primera dificultat de la jornada, el Col de Menté. El fred aconsellava l’ús de maniguets i camals per fer els 20 kms fins al peu de port, ho dic per que se d’algú que no duia els braços coberts i tampoc es veia amb cor de fer-ho en marxa (Iñaki, que ja fa anys que pedales!). El fet que la carretera piqués cap avall no ajudava a entrar en calor.

 Jo tenia molt clar que havia vingut a gaudir de la bici i per a mi l’esforç i anar gairebé al límit del que puc donar es gaudir de la bici. Amb aquesta premissa vaig començar el port tot posant el plat gran fins que les cames van començar a queixar-se i aleshores calia tornar a la normalitat, 39 i el que pogués moure fins dalt.

Vaig passar per una placa commemorativa d’una caiguda d’en Lluis Ocaña que no vaig arribar a llegir per tenir una lletra extremadament petita. Arribo dalt i el fotògraf no està per la labor –no es res personal Eligio- he de fer una segona passada per la línia per simular que acabo d’arribar resultat, una foto magnífica.

Quan ens arrepleguem tots comentem l’ascensió i tirem cap avall a buscar el segon port del dia, el Portet d’Aspet, famós desgraciadament per la tràgica mort de Fabio Casartelli en el descens que feia durant el transcurs d’una etapa del Tour de l’any 95’. Bé, port curt però intens que fa que haguem de posar a treballar els bessons a fons. Reagrupament i a menjar!!!, aquest ha estat el comú denominador de totes les etapes, la sensació de que ens engreixàvem per moments crec que era generalitzada, el cert però es que no ha estat així, en el meu cas he perdut 1kg.

Baixem el port en busca de la última dificultat d’aquesta dura jornada de ciclisme per la zona central dels Pirineus, el Col de la Core. Fantàstic, genial, un asfalt immillorable i tots els ingredients necessaris per una ascensió entretinguda, bosc al principi, corbes i una pendent assequible.

Em trec el barret davant de tots aquells que posaven tot a sobre de la bici havent entrenat molt poc i arribaven a la Transpi amb pocs kms a les cames.

Hotel súper relaxant i cerveses súper cares, crec que el millor del dia va estar el sopar, abundant i exquisit. L’hotel semblava que l’havia decorat el mateix que va fer l’atrezzo del Túnel del Terror del Tibidabo, nines de drap i bressols buits al distribuïdor feien que passessis ràpid cap a l’habitació.

Deixeu-me aprofitar aquesta crònica per agrair-vos haver-me deixat compartir aquesta aventura amb vosaltres, m’he rigut molt, he pedalat molt, he menjat molt, he ballat molt i ...

Fins aviat.

Francesc

CRONICAS DE LAS ETAPAS

Hola,

Ya hace unos días que acabó nuestra aventura, para todos ha sido una experiencia que quedará en nuestro recuerdo para siempre. Hemos vivido momentos, sensaciones y experiencias que iremos explicando en la cronica de cada etapa que publicaremos en breve.

La idea inical era actualizar a través del blog y en tiempo real cada uno de estos momentos, pero por  problemas de conexion wifi por los lugares espectaculares por donde hemos pasado no pudo actualizarse en esos días.

Pero no íbamos a quedarnos sin explicar nuestro viaje lleno de anécdotas, kmts, sensaciones, etc.   así que de momento os dejamos la crónica de la Etapa de día 4, ésta ha sido realizada por Francesc apodado transpirenaicamente por El Chico Maravillas.

Nos vamos!

Ha llegado el día! Hoy parte del grupo sale hacia IRun en las furgonetas que hemos alquilado para estos dias. En este momento XAvi Moreras, Quím, MAriana y yo misma estamos saliendo de la estación del NOrd, dirección ZAragoza donde haremos transbordo hacia IRun. Hemos tenido que optar por el autobús debido a la huelga de trenes convocada para hoy.