CRONICA ETAPA 4 autor: Frank

Etapa 4: BAGNERES DE LUCHON – MASSAT

Em vaig llevar amb l’esperança que la cambrera que ens va atendre al sopar de la nit anterior  estigués de torn de tarda i poguéssim tenir un esmorzar que no es convertís en una classe de risoteràpia. L’esmorzar finalment va estar entretingut com sempre i força abundós.

Un cop feta la foto de rigor a la porta de l’hotel vam començar pedalant en direcció a la primera dificultat de la jornada, el Col de Menté. El fred aconsellava l’ús de maniguets i camals per fer els 20 kms fins al peu de port, ho dic per que se d’algú que no duia els braços coberts i tampoc es veia amb cor de fer-ho en marxa (Iñaki, que ja fa anys que pedales!). El fet que la carretera piqués cap avall no ajudava a entrar en calor.

 Jo tenia molt clar que havia vingut a gaudir de la bici i per a mi l’esforç i anar gairebé al límit del que puc donar es gaudir de la bici. Amb aquesta premissa vaig començar el port tot posant el plat gran fins que les cames van començar a queixar-se i aleshores calia tornar a la normalitat, 39 i el que pogués moure fins dalt.

Vaig passar per una placa commemorativa d’una caiguda d’en Lluis Ocaña que no vaig arribar a llegir per tenir una lletra extremadament petita. Arribo dalt i el fotògraf no està per la labor –no es res personal Eligio- he de fer una segona passada per la línia per simular que acabo d’arribar resultat, una foto magnífica.

Quan ens arrepleguem tots comentem l’ascensió i tirem cap avall a buscar el segon port del dia, el Portet d’Aspet, famós desgraciadament per la tràgica mort de Fabio Casartelli en el descens que feia durant el transcurs d’una etapa del Tour de l’any 95’. Bé, port curt però intens que fa que haguem de posar a treballar els bessons a fons. Reagrupament i a menjar!!!, aquest ha estat el comú denominador de totes les etapes, la sensació de que ens engreixàvem per moments crec que era generalitzada, el cert però es que no ha estat així, en el meu cas he perdut 1kg.

Baixem el port en busca de la última dificultat d’aquesta dura jornada de ciclisme per la zona central dels Pirineus, el Col de la Core. Fantàstic, genial, un asfalt immillorable i tots els ingredients necessaris per una ascensió entretinguda, bosc al principi, corbes i una pendent assequible.

Em trec el barret davant de tots aquells que posaven tot a sobre de la bici havent entrenat molt poc i arribaven a la Transpi amb pocs kms a les cames.

Hotel súper relaxant i cerveses súper cares, crec que el millor del dia va estar el sopar, abundant i exquisit. L’hotel semblava que l’havia decorat el mateix que va fer l’atrezzo del Túnel del Terror del Tibidabo, nines de drap i bressols buits al distribuïdor feien que passessis ràpid cap a l’habitació.

Deixeu-me aprofitar aquesta crònica per agrair-vos haver-me deixat compartir aquesta aventura amb vosaltres, m’he rigut molt, he pedalat molt, he menjat molt, he ballat molt i ...

Fins aviat.

Francesc